Si viure dignament és un dret, no ho és menys morir. Vivim en una societat que envelleix, a gran velocitat: augmenta l’esperança de vida, i neixen menys infants. D’una esperança de vida en néixer al voltant dels 30 anys des dels orígens de l’espècie i fins el segle XVIII, s’ha passat a més de 60 a nivell planetari, i fins als 86 les dones i 80 els homes de Catalunya. Si es considera, però, l’esperança de vida amb bona salut aquesta se situa a Catalunya als 68 anys. Hi ha una distància entre els 68 anys i els 80.
Els avenços de la medicina i de la higiene en la vida quotidiana ha fet guanyar batalles a
moltes malalties. Això són molt bones notícies! En una població envellida hi té incidència malalties abans minoritàries, que requereixen molta recerca, i sobretot elevats costos en les cures. La recerca en salut està fent passes de gegant, fins al punt que la vida física d’una persona sustentada per la tecnologia i sense considerar costos, pot ser allargada fins als 115 anys. Sembla com si la por a la mort llença a la medicina cap a domesticar la mort en la recerca de la immortalitat.
Les cures pal·liatives que es fa als malalts terminals, són la fusió d’una medicina altament tecnificada i d’una altra que busca el benestar del malalt en les fases finals de la seva vida.
Una vida llarga garanteix una vida digna? …considerant vida digna, com una vida sobirana i autogestionada quan es té salut, i quan manca la salut, autogestionar el com i el quan posar fi a la pròpia vida.
Tot i que existeix la figura del testament vital, el codi penal espanyol prohibeix explícitament l’assistència al suïcidi, i per tant l’Eutanàsia (un Codi Penal que té més de 20 anys de democràcia, i que ha estat reformat nombroses vegades).
Aquesta és un debat, en que la societat va per davant de la legislació. En una enquesta del CIS del 2009, un 58,4% dels enquestats espanyols van respondre que caldria legalitzar. A Holanda hi ha una proposta legislativa en la que s’està demanant la legalització de l
’eutanàsia sense una malaltia pel mig, i un moviment que aposta per a que siguin les farmàcies puguin vendre kits de suïcidi, i així evitar el mercat negre.
Espanya va ser capdavantera en la legalització del matrimoni de persones del mateix sexe. Perquè els polítics catalans i espanyols no s’han atrevit amb això? Es pot atribuir al poder de l’Església Catòlica?
Algunes preguntes més. Són les cures pal·liatives una alternativa a l’eutanàsia? Estan aquestes prou a l’abast de la població? Es podria dedicar més esforços a la recerca de les cures pal·liatives per tal de fer més digna el final de la vida de les persones?
Malgrat la existència d’un testament vital, … qui decideix en última instància? I si no hi ha un testament vital i la persona malalta no està conscient, qui té la darrera decisió, la família? un comitè de bioètica? un jutge? Com es governa aquesta problemàtica en d’altres països?
Intervindran :
Isabel Alonso Dávila, Presidenta de l’Associació Dret a Morir Dignament www.eutanasia.cat
Ramon Espasa i Oliver, metge i exdiputat.
Les Veus de la República 