LVdR 11: Els mitjans de comunicació i la corrupció

Mitjans de comunicació i corrupció: vigilants o encobridors?

En democràcia, els mitjans de comunicació vetllen pel seu manteniment informant als ciutadans sobre la realitat política, econòmica, social i cultural del país, proveint-los de les dades necessàries per tal que puguin valorar què és allò que funciona i què és allò que cal millorar.

Se suposa, doncs, que el seu paper és, com l’han definit diversos autors, el de gos vigilant que alerta als ciutadans quan alguna cosa no rutlla; el de quart poder o contrapoder, que fiscalitza l’acció dels altres tres: el legislatiu, l’executiu i el judicial. Fins i tot se’ls ha arribat a considerar com el parlament en paper, ja que a les seves pàgines s’hi hauria de desenvolupar bona part del debat polític.

Però el rol que juguen actualment, es podria dir que dista molt d’aquest vocació de servei públic. Els vincles entre poder polític i mitjans de comunicació es fan evidents a través del finançament públic i privat d’aquests, de les pressions polítiques, o de la designació per part de l’estat d’alguns membres de la direcció, especialment dels mitjans públics.

corruption moneyLa corrupció és un dels exemples que il·lustra les mancances dels mitjans en la tasca de garants de la democràcia. Els mitjans juguen un important paper en la visualització  de fonts i protagonistes de la corrupció. Compleixen, doncs, un rol essencial a l’hora d’airejar els fets i aportar dades sobre  abusos de poder i actes il·lícits.

Però aquesta feina es pot veure amenaçada per la influència que exerceix el poder polític sobre els mitjans i que en pot fer minar la capacitat de complir amb el treball de vigilància i denuncia.

Després d’una dècada on la corrupció havia passat pràcticament desapercebuda en els mitjans de comunicació, a principis dels noranta, els escàndols que van afectar al partit socialista, van marcar l’inici a Espanya de la cultura política de l’escàndol. Però la corrupció no ha explotat com a mal endèmic de la societat fins a voltants del 2008, precisament coincidint amb l’esclat de la crisi econòmica.

Existeix una relació directa entre la publicació de notícies sobre casos de corrupció i l’increment de la preocupació dels  ciutadans per aquests assumptes. Segons dades del CIS,premsa i corrupció l’atur i les drogues eren un dels principals problemes pels espanyols durant les dècades dels 80-90. Als anys 2000, el terrorisme va desbancar aquestes problemàtiques convertint-se en la principal preocupació i durant els anys 2006-2007 la immigració va passar a ocupar la posició principal. És a partir del 2008 quan la corrupció i el frau aconsegueixen les dades de preocupació més elevades, ocupant el segon lloc per darrere de l’atur.

Vol dir, doncs, que la corrupció no existia fins llavors? Per quin motiu comencen a parlar-ne tant els mitjans? La tendència dels darrers anys és prioritzar l’audiència o la difusió en detriment de la informació. I tenint en compte la dependència econòmica dels mitjans, és possible que aquests hagin vist en la corrupció un escàndol més en comptes d’una problemàtica que cal resoldre?

 

Intervindran:

Roger Jiménez Monclús  (Catllar, Tarragona, 1938) Periodista amb més de 50 anys de trajectòria. Va ser subdirector i director adjunt de la Vanguardia, corresponsal a Londres i Roma i defensor del lector. També ha estat redactor en cap de l’agència de notícia Europa Press i director de l’agència EFE a Catalunya. Professor de Periodisme a la UAB i a la Universitat Internacional de Catalunya (UIC), presidí l’Associació de Premsa de Barcelona a començaments dels anys 80. Actualment, presideix el Consell de la Informació de Catalunya (CIC). Li han concedit el Premi Internacional de Periodisme “Càtedra Manu Leguineche”.

Sergi Picazo i Guillamot (Barcelona, 1980) és un periodista i professor universitari català. Des del 2014 és el cap de redacció i soci fundador del mitjà digital Crític, especialitzat en periodisme d’investigació i anàlisi crítica de la realitat social i política de Catalunya. També és professor associat de periodisme a la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB).En el passat ha treballat com a redactor de la secció de Política al diari El Punt Avui. A part ha col·laborat en altres projectes periodístics com l’Anuari Mèdia.cat Els silencis mediàtics, des del 2012, junt a Roger Palà, i l’Observatori de la Cobertura de Conflictes, equip de recerca en discurs del mitjans.

Text elaborat per Mònica Beneyto

Anuncis

LVdR 10: Renda Bàsica

Renda Bàsica, renda ciutadana: viable? possible? probable?

Casa Orlandai. 19:30, dimecres 10 de febrer, 2016. Durada: 1h 30m

En una economia globalitzada com la que ens ha tocat viure s’han assolit nivells de benestar material per una gran part de la humanitat com mai s’havia conegut en la història. Però s’estan pagant peatges: augment de les desigualtats en la distribucio d’aquest benestar i un planeta que està esgotant els seus recursos. Els estats del benestar són els garants que la riquesa produïda es redistribueixi, per tal d’assolir el màxim nivell de benestar per al màxim nombre de ciutadans. Si fins ara s’havia parlat de progressos, darrerament hem començat a veure regressions en aquest benestar. Per primer cop, generacions joves viuran pitjor que generacions anteriors. Pensions guanyades i merescudes en mercats de treball que ja no existeixen i que aboquen als joves a l’anomenat “precariat”. Parts de la població comencen a estar totalment desprotegides. Robotització de feines rutinàries, que transformaran profundament les estructures socials.

Els estats del benestar, en les seves diverses formes i règims, està tensionat per múltiples i multidireccionals propostes de reformes. Una de les propostes formulades són les que defensen una renda bàsica per a la ciutadania.

Captura

La renda bàsica és un ingrès pagat per l’Estat, com a dret de ciutadania, sense res a canvi, i independentment de si es treballa, o del nivell de renda. Desapareixen tot tipus de pensions, subsidis, prestacions que l’Estat atorga en situacions de necessitat concretes. La Xarxa de Renda Bàsica, calcula que aquesta renda hauria d’estar al voltant de 7500 euros anuals, que correspon al llindar de pobresa a Espanya, en el 2010.

Una proposta similar és la renda garantida, de la que se’n va fer una Iniciativa Legislativa Popular al Parlament de Catalunya en la passada legislatura, i en la que es proposa que tota aquella persona que no assoleixi el llindar de pobresa, se li atorgui els diners fins que superi el llindar amb ingressos propis. No es contempla res a canvi, i la quantia la situen a 7968 euros anuals. Aquesta proposta va rebre 121.000 signatures i mocions en municipis que cobrien el 70% de la població.

El cost d’aquesta proposta té una forquilla de 3.000 milions d’euros, segons els promotors de la proposta, mentre que altres economistes la situen en un cost de 40.000-53.000 milions d’euros. Per a fer-se una idea, el pressupost de Salut està al voltant dels 8.000 milions d’euros a l’any.

Aquestes propostes són possibles? Són viables? Són plantejables al mig i llarg termini? Quins pactes polítics calen per a materialitzar aquestes propostes? No és més realista fer un estat del benestar més eficient, que recapti més impostos, que lluiti contra l’evasió i l’elusió fiscal? Per tant, …són probables aquestes propostes?

Intervindran:robots
José Antonio Noguera,
Professor de Sociologia de la UAB

Josep Oliver, Professor d’Economia Aplicada de la UAB

Bru Laín Escandell, membre de la Xarxa de la Renda Bàsica, a confirmar.