L’article 21 de la Declaració dels Drets humans diu el següent:
- Tota persona té dret a participar en el govern del seu país, directament o per mitjà de representants lliurement elegits.
- Tota persona té dret, en condicions d’igualtat, a accedir a les funcions públiques del seu país.
- La voluntat del poble és el fonament de l’autoritat de l’Estat; aquesta voluntat ha d’expressar-se mitjançant eleccions autèntiques, que hauran de fer-se periòdicament per sufragi universal i igual i per vot secret o per altre procediment equivalent que garanteixi la llibertat del vot.
La democràcia representativa ha de ser complementada per processos de participació directa en els processos de decisió, com a font de legitimitat i qualitat democràtica. Diverses són les formes de participació política: les eleccions, els referèndums o consultes, l’associacionisme, les mobilitzacions, passant per l’assoliment de consens en situacions de voluntats contraposades, pressupostos participatius, i la gestió ciutadana i comunitària com una de les expressions de màxima de la participació dels béns i equipaments públics. La Casa Orlandai, com a equipament municipal, en podria ser un exemple de participació en el seu nivell més intens, a través de l’associació cultural que la gestiona.
La demanda de participació directe en la vida pública per part de la ciutadania és, des de la vella declaració dels drets humans, creixent, i la oferta de vies de participació és també creixent, diversa i sovint dispersa. Fins aquí tot són bones notícies!
Però més enllà del discurs políticament correcte sobre la participació hi ha problemes, disfuncions, i fins i tot perversions, que fan que no sempre els processos participatius funcionin en termes absoluts, o a gust de tothom que hi participa. Per a que la participació sigui efectiva cal que la ciutadania tingui informació suficient, sigui coneixedora de les alternatives, disposi d’un període de reflexió, oportunitat espaial, temporal i d’horari de participació, i que tot estigui alineat en la cerca de l’interès comú (i no del profit personal!)… circumstàncies que no sempre es donen.
Fent una mica de caricatura… suposem que ja tenim la ciutadania política i èticament motivada a participar en els assumptes públics. La oferta de vies i d’òrgans de participació és immensa, diversa, dispersa, però també dispersant. Des dels plans d’actuacions municipals, de districte, consells de barri, de partits polítics, de sindicats, d’associacions, de plataformes, de xarxes, de col·legis professionals, de federacions, de confederacions, de confederacions internacionals de les federacions…tot això amanit amb juntes directives, consells consultius, vocalies, comissions de seguiment, comissions del treball, … Amb el perill que tota aquest dispersió i magma participatiu acaba fent arribar a la conclusió que, al final, es decideix el que els poders del moment els interessa, contribuint a la desafecció, a l’allunyament del què es buscava, i fent que la democràcia directa sigui gairebé impracticable.
En un context d’obertura de governs i de participació, quines garanties i procediments cal seguir per a que les decisions siguin efectivament participades? Què cal per a que les decisions no es prenguin en un context d’excés i d’estress de participació, d’omissió o per dirigisme de qui lidera la participació? La participació, val la pena escarrassar-s’hi?
Intervindran: Quim Brugué, Professor de Ciències Polítiques UAB i Carles Agustí, director de Govern Obert, Diputació de Barcelona.
Casa Orlandai. 19:30, dimecres 6 d’abril, 2016.
Durada: 1h 30m
Les Veus de la República 